Les maneres que tenim de representar el paisatge i la vivència que ens aporta són, en el fons, un reflex de nosaltres mateixos, que acaba esdevenint un mapa que dibuixa la nostra topografia interior.

En l’exercici de mirar la realitat que ens envolta, - i el paisatge no deixa de ser-ne una part, un conjunt d’elements que s’interrelacionen creant un marc, un límit, a vegades precís i a vegades difús - ens adonem que en el procés de la mirada, i de tots els esdeveniments que es desencadenen a partir d’aquesta (pensaments, actituds, accions…), es fa palesa tota l’estructura que ens conforma (cultural, social, psicològica, física…). Així doncs, el vincle que s’estableix entre nosaltres i el paisatge que observem ens porta a una nova construcció del mateix.

I aquesta construcció no es refereix a una creació artística o a una representació, sinó a una visió que sorgeix de la nostra pròpia estructura de pensament.

La manera com concebem el paisatge condiciona també com ens hi enfrontem a l’hora de modificar-lo. Podríem dir que les primeres modificacions conscients s’esdevingueren en el moment en què l’home passà de ser recol·lector a ser agricultor. Aquesta fou una modificació geogràfica de l’espai. És més, potser aquest canvi va ser fins i tot abans, quan aquest home primitiu va decidir tallar una branca per fer-se un aixopluc per la pluja, realitzant així una modificació arquitectònica de l’espai.

És probable que aquests dos canvis es produïssin alhora, en un espai de temps, diguem-ne, coetani tot i que no simultani, ja que segurament hi va haver una metamorfosi en l’interior de l’home primitiu que li permeté pensar-se no tan sols com una part més en tot el seu sistema, sinó com a part que podia reconvertir alguns elements d’aquest ecosistema en benefici propi, intervenint i modificant l’espai.

Aquest canvi de mentalitat va produir un canvi radical i profund de tota l’estructura social, mental i sagrada de l’home, al mateix temps que va transformar per complet la superfície del planeta.

Els discursos sobre la nostra relació amb la natura ens plantegen si ens considerem part més de tot un sistema o, pel contrari, l’home n’és aliè i, per tant, n’és un element diferent. Aquestes són, de manera molt genèrica, dues postures que defineixen el nostre rol enfront la natura.

Si l’home anomenat primitiu es considerava a si mateix usufructuari d’un territori, d’una natura que l’envoltava, de la qual en formava part i que li oferia els fruits per alimentar-se en aquest context concret, és lògic que aparegués el concepte sagrat vers la natura propi de les civilitzacions ancestrals. Veiem, doncs, que la relació amb allò sagrat no deixa de ser una relació de gratitud i d’intercanvi, alhora que de temor davant d’allò més gran i desconegut. Però, tot i així, hi ha una identificació entre l’home i la natura. Així, qualsevol intervenció que l’afecti, tant positiva com negativament, afectarà directament l’home ja que n’és una part més. S’entenen, doncs, tots els rituals d’ofrenes a la mare natura.

Ens trobem, per tant, en una situació d’equilibri, on home i natura formen una unitat i aquest equilibri comença a trencar-se quan l’ésser humà s’adona que pot intervenir en aquest procés i modificar –conrear- el territori. Això acaba portant al fet que consideri que té uns drets sobre el territori que treballa, drets que desemboquen en un sentit de propietat.

El vincle de propietat no esdevé una situació respectuosa ni d’igualtat, ans el contrari, ens situa a un altre nivell respecte allò posseït; ja no en som part integrant, l’ home i la natura s’han escindit.

Va ser aquesta variació l’inici d’una catàstrofe o, per contra, l’inici d’una evolució/revolució sense fre cap a un món millor? On és la frontera/el límit d’aquestes modificacions, d’aquesta evolució: històrics, morals, de supervivència, espacials, tècnics, científics…?

Aquestes són algunes de les preguntes que sorgeixen quan pensem en el paisatge i en el paper que exerceix l’home en la seva constant modelació. L’obra dels artistes d’aquesta exposició va més enllà. Tots ells transgredeixen no el concepte de paisatge, sinó el paisatge mateix a través de la creació d’uns paisatges híbrids que dilueixen els límits entre allò natural i allò artificial. Però alhora ens fan reflexionar sobre què es pot considerar natural i què artificial. Veritablement existeix avui dia (o ha existit mai) en sentit estricte allò natural? Una família de pèsols modificats genèticament segons el mètode mendelià es pot considerar artificial? És quan entra en un laboratori que és artificial? Com sempre, les preguntes sempre són més que les respostes…

Quina relació s’estableix entre home i natura? I què passa quan aquesta relació està mediada per la tecnologia i/o la ciència? És indubtable que la ciència és una estructura de pensament i una construcció cultural. Com diu Dora Fried Schnitman, una matriu social més, per bé que la vulguem entendre, encara avui, com un vehicle objectiu, extern a allò personal i humà, extern a allò subjectiu, en definitiva.

Si des de l’antiguitat fins l’edat mitjana hi havia una concepció del saber, del coneixement entès com una unitat, si bé categoritzat, aquestes categories no estaven deslligades entre si. Hi havia tan sols una oposició entre coneixement i absència de coneixement o ignorància, entre llum i foscor, però el pensament era tot un continuum.

Aquesta concepció unitària comença a esquerdar-se al segle XVII, anomenat el segle de la ciència, en què els coneixements s’especialitzen de tal manera que van perdent la connexió entre ells. Aquest procés culmina al segle XX en allò que C. P. Snow anomenarà les “Dues Cultures”: la humanística i la científica.

Apareixen així les dues grans vies d’aproximació a la realitat que es desenvoluparan paral·lelament fins els nostres dies. Com és evident la pròpia realitat ha estat l’encarregada de posar constantment en entredit aquesta escissió, plantejant greus problemes filosòfics als científics però, alhora, aportant plantejaments metodològics propis de la ciència als filòsofs.

Aquesta divisió condicionaria també la nostra aproximació vers la natura. Ens podíem situar davant del paisatge de manera romàntica, sentimental, poètica, subjectiva, apassionada….o bé de manera científica, freda, objectiva, mesuradora, metodològica… No hi havia opcions intermèdies, no hi havia grisos, ja que una postura invalidava automàticament l’altra. Així, l’aproximació científica anul·larà la visió poètica del paisatge i la visió poètica, la científica.

No és fins que les dues postures entren en crisi, de manera autònoma i precisament per aquesta voluntat d’autonomia i de divisió, que no es pot començar a percebre el que el propi Snow anomenarà uns anys més tard com la “Tercera Cultura”: una cultura sorgida de la unió o, millor dit, del retrobament entre la humanística y la científica. Mentre els romàntics morien de sentiment, uns segles més tard els científics morien d’inanició sentimental, d’asèpsia i ambdues de desconnexió amb la realitat. Cada una de les dues cultures va haver de reivindicar i portar al límit les seves postures -l’una reclamant en el seu moment l’art per l’art i l’altra reclamant la ciència per la ciència- per acabar adonant-se que el que deien no tenia cap sentit si n’excloïen l’altra.

Va ser en aquest moment quan els romàntics van haver de mirar-se el món amb una mica més de distància i els científics van haver de sortir dels laboratoris i respirar aire pur. I és en aquest punt del camí on es troben i estableixen els diàlegs que els aproparan, fent-los adonar que les seves postures no són excloents, sinó complementàries.

Serà, doncs, durant la segona meitat del segle passat, sobretot a les últimes dècades, quan les “Dues Cultures” comencen a caminar plegades. Veurem com cada vegada més des del món de la ciència es reclama la potencialitat creadora i creativa del món de l’art, però també com des del món de l’art s’assumeixen mètodes, plantejaments i tecnologies científiques.

És en aquest punt on la raó poètica i la raó científica conflueixen i eixamplen els seus horitzons respectius i mutus per tal de poder avançar i obrir un ventall de possibilitats infinit. Ventall que aprofitaran tant els uns com els altres.

Tot aquest procés no està exempt de certa tensió entre els elements que el conformen –a saber: home-natura, natura-tecnologia, art-ciència…- i que esdevenen el camp de cultiu idoni perquè sorgeixin nous plantejaments, nous paradigmes que donaran forma al procés de construcció de la realitat en què ens trobem immersos.

Ens adonem, per tant, de com les eines tecno-científiques ens ajuden a percebre, conèixer i aprofundir en la natura i el paisatge, per tal de mostrar-nos el que podem anomenar el metapaisatge que hi ha al darrera del que veiem. Ens permeten veure les connexions ocultes que es construeixen a partir de les relacions i les interconnexions dels elements que conformen aquest paisatge.

És en aquest context on sorgeix la poètica del paisatge, la poètica oculta, tan sols visible gràcies a les eines i als mètodes de la ciència i de la tecnologia i que els artistes presentats utilitzen per emfatitzar-la o intervenir-la. No modifiquen el paisatge sinó que van més enllà i, a través de les eines i dels mètodes, canvien aquesta estructura oculta, creant noves connexions que la fan més evident. Transgredeixen el paisatge, modificant-ne l’essència.

Ens presenten, a través de diversa documentació (fotografies, vídeos…), l’enregistrament d’uns processos de treball i alhora de la natura, en què observem com els uns intervenen en els altres provocant l’emergència de nous espais i de noves relacions.