Text publicat al catàleg EL PAISATGE TRANSGREDIT

1
Les persones posen noms a les plantes, però d’on provenen els noms? Què ens diuen els noms de les plantes sobre les mateixes plantes? I què diuen sobre nosaltres els noms de les plantes?
Els noms comuns de les plantes en anglès ajuden a relacionar aquests organismes variables amb els nostres hàbits, interessos i necessitats. Alguns noms comuns de plantes, per exemple, ens ofereixen consells pràctics. L’arbre del pa és comestible i la Scleria scindens (razor grass o «herba navalla» en anglès) pot fer sang. Altres noms descriuen les característiques de les plantes: els trilliums fan grups de tres i els lletsons tenen la saba blanca i opaca. En altres llengües, les mateixes plantes tenen noms comuns molt diferents, però segurament enteneu el que us vull dir. Els noms comuns sovint ens diuen com hem de fer servir una planta o ens indiquen alguna característica evident de la planta que ens ajuda a identificar-la.
Alguns noms comuns reflecteixen la història. La Datura stramonium, o mala herba de Jimson en anglès, rep aquest nom per la població de Jamestown, Virgínia, on els pobladors anglesos van tenir coneixement de l’existència d’aquesta planta. La troballa, que va tenir lloc el segle XVII, no va ser gaire afortunada. Els indis locals, alarmats per la colla d’aventurers i lladres que havien arribat de vés a saber on, els van donar de menjar aquesta planta, que causa unes al·lucinacions desfermades. Els indis creien que la planta convocava les forces divines, però els anglesos no van quedar il·luminats ni van acabar marxant. Potser com una manera de desacreditar els poders de la planta, li van posar mala herba.
Com a planta sagrada, el nom mala herba de Jimson no és adequat, però almenys focalitza l’atenció cap a un moment en el temps i un xoc de cultures. Això és més del que podem dir per a la gran majoria de noms de plantes, que no ens diuen res en absolut. Els clavells de moro (zinnia en anglès), per exemple, reben aquest nom gràcies a John Gottfried Zinn, un professor de botànica del segle XVIII de Göttingen. El màxim que podem deduir d’aquest nom és que els europeus no van conèixer la planta fins després que hagués començat l’època de la colonització.

2
És un fet reconegut que els noms comuns són confusos. La majoria de països i poblacions tenen el seus propis noms comuns per a les plantes. No és únicament el nom que pot fer referència a més d’un tipus de planta, sinó que la mateixa planta pot tenir molts noms diferents. Entre els noms comuns en anglès per a viola tricolor hi ha heartsease, love-lies-bleeding, love-in-idleness, johnny-jump-up, kit-run-about, wild pansy, stepmother i bird’s eye. Evidentment, hi ha plantes que tenen el mateix nombre de noms en altres llengües.
A començaments del segle XVIII arribaven en massa plantes desconegudes de tot el món a Europa, i la nomenclatura i la classificació van esdevenir allò que un professor de botànica anomenava «els estables d’Àugies de la botànica». Com a resposta d’aquest fet, Linné va desenvolupar la nomenclatura binària, que era brillantment simple. Donava a cada planta un nom per al gènere i un per a l’espècie. A l’hora de determinar què constituïa l’espècie i el gènere, Linné s’allunyava de les característiques superficials de les plantes, com ara els colors de les flors, i es centrava en els trets més constants i significatius de les flors: les estructures o els seus òrgans reproductius.
Alguns ho van considerar un escàndol. L’acadèmic de Sant Petersburg Johann Siegesbeck va qualificar el sistema linneà de «prostitució repugnant»; es preguntava com s’ho feien les campànules, els lliris o les cebes per suportar aquella immortalitat. El que resultava més ofensiu per a Siegesbeck no era que Linné semblés obsessionat pel sexe, sinó que si les plantes eren realment òrgans sexuals, aleshores el món del floriment era un panorama de promiscuïtat, on predominaven pecats com ara l’incest i l’autofertilització. Tal com ho veia Siegesbeck, el sistema de nomenclatura binària validava el llibertinatge.
Linné va decidir no respondre directament aquests atacs, però va batejar una mala herba petita i poc atractiva amb el nom Sigesbeckia orientalis. El preu que va haver de pagar Linné, però, va ser molt alt. Atès que s’havia format per exercir com a metge, va decidir muntar un consulta a Estocolm, però per la mala reputació que li donava Siegesbeck, no hi acudien pacients.
Curiosament, el llibertinatge, tot i que no pas el seu, va salvar Linné del desastre. A les tavernes d’Estocolm va trobar homes que patien gonorrea. Va tractar-ne alguns amb èxit i el boca-orella va funcionar. Amb un any tenia tants pacients que es queixava que no tenia temps per a la família ni per als amics. Finalment, la cort es va assabentar de l’existència de la seva consulta i el rei de Suècia el va nomenar professor de medicina i botànica a la Universitat d’Uppsala, i Linné va romandre a Uppsala la resta de la seva vida.
La nomenclatura binària no és un nom gaire adequat, ja que no dóna dos noms a cada planta, sinó un mínim de sis. Aquests corresponen a la divisió, la classe, l’ordre, la família, el gènere i l’espècie de la planta. Així, la mala herba que deu el seu nom a Siegesbeck es diu Plantae Angiospermae Dicotyledoneae Compositae Sigesbeckia orientalis. Sona com el nom d’un rei o d’una gran duquessa, però és elegantment sobrer, tenint en compte que relaciona la planta amb altres criatures vivents.

3
Una immensa majoria de binomis de plantes rememoren persones, especialment botànics, els seus mecenes, amics i familiars. El canvi que va dels noms descriptius al bateig de plantes amb noms de persones es va veure afavorit pel nombre de plantes desconegudes que cridaven l’atenció dels botànics europeus després dels primers viatges a la recerca de nous territoris. Després de la lutea que feia cinquanta o de la hirsuta que feia cent, l’atractiu i la utilitat dels llatinismes descriptius devien quedar molt reduïts.
El canvi també reflectia el floriment de l’humanisme. L’humanisme tendia a visualitzar el món com un tresor de recursos per servir les necessitats i els desitjos de l’ésser humà. Els noms de les plantes podien formar part d’aquest gran projecte. Per exemple, l’organisme més destacat del racó del món on visc és un arbre magnífic que es diu Douglas Fir. Rep aquest nom per David Douglas, un explorador de plantes escocès que va arribar al nord-oest dels Estats Units durant la dècada del 1820. Va contribuir al fet que aquest arbre fos conegut entre els jardiners europeus.
El binomi d’aquest arbre és Pseudotsuga menziesii i homenatja un altre home: Archibald Menzies, el metge escocès que va identificar l’arbre el 1791. Avui dia, quan es parla o s’escriu el nom d’aquest arbre en anglès, s’evoca o l’un o l’altre.
Aquests noms no recorden només individus, sinó també els valors que representen. En el cas del Douglas Fir, els valors són ciència, horticultura europea i humanisme.

4
A la Xina la creença que els éssers humans no estan relacionats amb els animals i les plantes i que són superiors a aquests no va arrelar mai. Potser és per això que els xinesos gairebé mai no han posat noms de persones a les plantes. La majoria de les plantes tenen noms descriptius, o s’han batejat a partir d’altres plantes, o de vegades per artefactes animals o humans. Per exemple, Amaranthus tricolor és Ianlaihong, que vol dir «vermell quan arriben les oques salvatges». Les roses són «flors amb perfum de bosc». I la gardènia, que en anglès rememora la figura del Dr. Alexander Garden, un amic de Linné, per als xinesos és «copa de vi».
Les úniques plantes que reben el nom a partir de persones són algunes de les ornamentals, que no rememoren tant individus com famílies. Hi ha una peònia que es diu Yao Huang, que vol dir «família Yao groga». Però els noms més habituals per a les peònies són «dues belleses» o «fènix blanc».

5
L’antropocentrisme, la creença que defensa que els éssers humans són la finalitat última de l’univers, és majoritàriament un fenomen occidental, que es troba a la Bíblia i fins i tot abans: a Mesopotàmia. Al Gènesi Déu crea els éssers humans a imatge i semblança seva, deslligats de les bèsties, que només existeixen a imatge d’elles mateixes, una imatge pròpia, menor i vinculada a la terra. El missatge és clar: nosaltres som com Déu; les bèsties, no. El Gènesi reforça aquest missatge en descriure la manera com les plantes i els animals van rebre el seu nom. Déu porta totes les criatures vives davant d’Adam perquè ell les bategi. Un cop enllestida la feina, Adam s’adorm i, sense ser-ne conscient, Déu li treu una costella i la transforma en la seva companya. Quan Adam es desperta després d’aquella cirurgia obligatòria, se la troba al davant i l’anomena Dona.
Els paral·lelismes entre la denominació de les criatures per part d’Adam i la creació de l’univers són sorprenents. Segons el Gènesi, les dues activitats són masculines. En totes dues hi ha implicades paraules i sorgeixen de la realitat incorpòria: Déu obté existència del no-res per mitjà de la parla; Adam obté noms de la seva ment i de la seva ànima. I les dues activitats són esgotadores: després del sisè dia Déu descansa, i després d’haver posat nom a les criatures, Adam dorm.
Des de l’òptica de la Bíblia, posar noms demostra poder i estableix jerarquies. L’home posa noms, però els altres organismes no, cosa que reflecteix l’abisme que separa l’home de les altres criatures. També hi ha una divisió secundària entre l’home i la dona. Adam posa el nom a Eva. Se suposa que ella s’assembla prou a Adam per poder inventar noms pel seu compte, però quan Déu li dóna vida, el llenguatge ja està creat.

6
Els noms que reivindiquen la superioritat humana en l’ordre de les coses no són gaire cosa més que expressions de desitjos. Els desitjos són molt humans i poden arribar a ser divertits, tristos o tràgics. A Europa, durant l’edat mitjana, molta gent creia que Déu vetllava tant per ells que va dotar totes les plantes d’un senyal que, si s’interpretava correctament, indicava un ús concret. Per exemple, les plantes amb flors o arrels grogues podien guarir la icterícia. Els complexos colors dels lliris eren el mitjà que Déu tenia per insinuar que podien servir per als blaus. Els pollancres, les fulles dels quals s’agiten amb la brisa més imperceptible, alleujaven la paràlisi.
Al segle XVI, aquesta creença en el paper que la necessitat humana tenia en els designis de la natura va ser detallada en la Doctrina de les Signatures, que va esdevenir la base de la farmacologia. Molts noms de plantes que en anglès encara fem servir es remunten a la Doctrina de les Signatures. D’aquesta manera, la llengua de serp era un antídot per a les picades d’aquest rèptil, i la canudera, que té unes fulles en forma de queixal, s’aplicava precisament per al mal de queixal.
No hi ha dubte que algunes d’aquestes plantes tenien efectes placebo, un poder que no hauríem de subestimar, i si bé els efectes placebo no són del tot fiables, i avui dia, per exemple, sabem que els pensaments no serveixen per guarir. Tampoc esperem que les fetgeres curin afeccions de fetge, ni que les escabioses contribueixin a la formació de crostes (scabs en anglès), ni que la planta que en anglès anomenem leopard’s bane (literalment, «la plaga del leopard») faci fugir aquest animal. Els noms perduren, però, de mica en mica, han deixat d’estar al servei de l’òptica antropocèntrica. A tot estirar, ens recorden la nostra vulnerabilitat davant les explicacions interessades. Actualment, les plantes que van ser anomenades a partir de la Doctrina de les Signatures acumulen associacions específiques de les mateixes plantes. El temps, diuen, és el millor artista. Supera fins i tot les creences falses més preuades.

7
Els antics egipcis anomenaven maus els gats. Els mexicans que parlaven nàhuatl anomenaven els galls dindi huacalotes, que s’assembla molt al crit que fan. De vegades incorporem al llenguatge aproximacions dels sons que fan els animals com si adoptéssim noms que ells es van posar a si mateixos.
Pretendre això amb les plantes és impossible. Estan tan desproveïdes de llenguatge com el cel i, en conseqüència, els seus noms estimulen la imaginació. El gènere Dianthus és la flor de Zeus, ja que prové del grec di, o «Zeus», i d’anthos, que significa «flor». La relació entre aquest gènere i Zeus, però, ha quedat en l’oblit. No obstant això, aquestes plantes creixen a Creta, on segons la tradició va néixer Zeus.
El fet és que els noms d’algunes plantes s’han fet servir durant tant de temps que se n’ha perdut el significat originari. Segons alguns experts, la paraula d’on prové el nom rosa podria ser el mot ari vrod, que venia a significar «creixença». Altres opinen que l’arrel podria ser el mot cèltic rodd o rhudd, que volia dir «vermell». En tot cas, originàriament la rosa no era una rosa. Va transcórrer molt temps abans que la paraula s’instaurés irreductiblement com una espècie concreta de planta.

8
Els lliris o iris s’anomenen així per la deessa grega de l’arc iris. Iris transmetia missatges dels déus als mortals, però no duia mai missatges dels humans als déus. El servei de comunicació que oferia anava només en un sentit, si fa no fa com la televisió o les pel·lícules.
La inspiració només va en un sentit. Una vegada Duchamp va dir que no hi havia cap artista que pintés més de set quadres. La interpretació que en faig és que cap artista no pot esperar rebre missatges dels déus més de set cops. Podem discutir sobre els déus, naturalment; poden ser esdeveniments electroquímics; però el que és important és que els missatges no s’originen en el que es pot identificar com un mateix. El tret distintiu de la inspiració és que prové d’un altre lloc. De resultes d’això, la pràctica de l’art acostuma a ser humiliant. Els artistes poden ser arrogants amb altres persones, però no poden ser-ho amb la inspiració, perquè no n’hi ha cap que la controli. El nom iris ens recorda el poder els déus, que no adopten necessàriament una forma humana i ni tan sols la d’un ésser viu. Els lliris ens recorden que la voluntat humana no és l’única alternativa per arribar al poder.

9
La domesticació de les plantes va començar com a mínim fa 12.000 anys. D’ençà d’aleshores, les persones han seleccionat plantes sense saber res de genètica ni de la seva sexualitat. Malgrat que moltes espècies de plantes van ser domesticades i se’n van crear ornaments summament refinats, com ara la majoria de les flors que van pintar els pintors holandesos del segle XVII, o les impressionants azalees dibuixades al Pillow Book (Llibre del coixí), una guia japonesa sobre azalees publicada el 1692, ningú coneixia l’origen d’aquelles flors. Fins i tot al segle XVII, quan van aparèixer plantes amb formes, dissenys i colors nous, el canvi es va atribuir a conjuncions de planetes o directament a Déu.
Els poetes van estar més a prop d’endevinar la força que afavoria l’aparició de nous híbrids. El 1681 Andrew Marvell va escriure:

Per satisfer el seu vici, l’home opulent va seduir el món i va captivar les flors i les plantes del camp, on la natura era més neta i pura.

Excepte pel moralisme poc subtil, aquesta és una descripció més o menys acurada del procés coevolutiu que implica la domesticació de les plantes ornamentals. Nosaltres domestiquem plantes ornamentals per reflectir-hi els nostres somnis, els nostres valors, els nostres hàbits i les nostres preferències estètiques. I també els nostres vicis. És per això que els nostres somnis, els nostres valors, els nostres vicis i les nostres predileccions estètiques tenen conseqüències evolutives per a les plantes. I, evidentment, també per als animals.

10
El 1694 Rudolf Jacob Camerarius va publicar Epistola de sexu plantarum, on va identificar el pistil com l’òrgan femení de les flors, l’estam com l’òrgan masculí i el pol·len com l’agent fertilitzant. Aquest descobriment va possibilitar el conreu de plantes tal com el coneixem actualment.
Els primers criadors de plantes ornamentals van ser artesans que en el seu temps lliure hibridaven plantes ornamentals. A Anglaterra, aquests criadors aficionats, anomenats floristes, es reunien als pubs, on bevien, competien exposant els seus híbrids i intercanviaven informació horticultural. Les plantes que criaven els floristes artesans havien de reunir uns criteris molt concrets: les plantes havien de ser ufanoses, molt variables i perennes, i s’havien de reproduir tant sexualment com vegetativament. La reproducció sexual era necessària per produir-ne noves varietats, però la reproducció vegetativa també era necessària perquè les noves varietats es poguessin propagar sense experimentar canvis posteriors.
En aquella època, d’entre les plantes que es cultivaven, només n’hi havia algunes que complien tots aquests requisits. Els clavells, les tulipes, els jacints, les prímules, els ranuncles i les aurícules eren molt populars entre els criadors del segle XVIII. Al segle XIX n’hi va haver altres que es van afegir a la llista, entre les quals les violes, les dàlies, els geranis, les camèlies, les roses, els lliris i els pèsols d’olor. Avui dia prop d’un miler de vivers de plantes ornamentals evolucionen gràcies al guiatge humà.
De bon començament, els criadors de plantes ja posaven noms a les seves creacions. Entre els noms que ha tingut l’aurícula des del 1785 hi ha Popplewell’s Conquerer, Gorton’s Champion i Wrigley’s Northern Hero. Més tard trobem Taylor’s Glory i Jolly Tar. Amb aquests noms es commemoren victòries, gestes esportives o fets relacionats amb la marina.
Durant bona part del segle XIX, el conreu de plantes ornamentals va continuar associant-se als artesans. En un país tan classista com Anglaterra, se’ls considerava massa ignorants i vulgars per crear art seriós. Ruskin, probablement el crític d’art més important i l’àrbitre del gust anglès de l’era victoriana, va censurar el conreu de plantes ornamentals, una pràctica que considerava depravada. Per ell els problemes anaven més enllà de les classes i de la promiscuïtat sexual: els criadors de plantes les alteraven fins a convertir-les en una cosa que no tenia res a veure amb la seva forma original i, per tant, vulneraven la naturalesa de les plantes. Van caldre els decadents del tombant de segle per fer una virtut de la impuresa i per concedir un grau de respecte estètic al conreu de plantes.
Aleshores, però, ja s’havien posat els fonaments d’una altra mena de respecte. A mitjan segle XIX, uns quants clergues van començar a provar sort en el cultiu de plantes. Gràcies a ells van aparèixer aurícules amb noms com Adonis o Ciceró, noms que pressuposen una coneixença dels clàssics. Durant la segona meitat del segle XIX, els noms d’aquesta planta van anunciant cada cop més una educació formal i posen de manifest les circumstàncies socials que l’afavoreixen. A finals de segle tenim aurícules batejades a partir de membres de la reialesa com la reina Alexandra. El conreu d’aurícules havia arribat a la classe mitjana.

11
Els noms dels lliris del segle XIX van seguir el mateix camí. Els primers experiments en el conreu de lliris van tenir lloc a Alemanya i França a principis d’aquell segle.
La criança de lliris va arribar a Anglaterra durant la segona meitat del segle XIX, una època en què el conreu de plantes ornamentals ja havia enfilat el camí del respecte. Arran d’això, a Anglaterra els noms dels lliris reflecteixen des del començament valors i preocupacions de la classe mitjana: Neptú i Princesa Beatriu són prou representatius. Kashmir White i Amas, per Amasra, a l’Àsia Menor, són noms que provenen dels llocs on es va originar l’espècie del lliri blau, però també revelen la fascinació per l’Orient de la darreria de l’època victoriana.
El conreu de lliris va arribar als Estats Units poc després d’haver-se iniciat a Anglaterra i va florir durant les primeres dècades del segle XX. Els noms dels lliris americans d’aquella època reflecteixen un conjunt de valors i expectatives molt semblants als dels criadors anglesos de classe mitjana, però sense posar tant accent en els títols aristocràtics. New Albion i Lent A. Williamson van ser dos dels noms més populars d’aquesta planta als Estats Units abans de la Primera Guerra Mundial.

12
La dècada del 1920 representa un moment decisiu per als noms dels lliris. Els costums prebèl·lics fan que entre els noms que es posen als lliris n’hi continuï havent d’híbrids com Quaker Lady —noms que evoquen els valors tradicionals—, però el nom Melodrama ja és un auguri de futur.
Mentre la cultura consumista avança cap a la maduresa, l’entreteniment es dirigeix al centre de la consciència. Durant les dècades següents, els noms dels lliris anuncien cada cop més la mercantilització de la vida i la seva prioritat: la diversió.
Als Estats Units els lliris contemporanis han estat batejats a partir de diversions tan diferents que ens caldria una taxonomia. Fullejant llibres i catàlegs sobre lliris, hi he trobat nou grans categories de diversió: somiar despert, viatges, entreteniments populars, menjar i beure, dones boniques, amor, sexe il·lícit, posició social i irregularitats. Fem un ràpid cop d’ull a algunes d’aquestes categories.
En els nord-americans, les destinacions turístiques i les fantasies de viatges es reflecteixen en noms com Gala Madrid, Fly to Vegas i Tahiti Surprise. Les illes són molt populars i Hawaii és la més popular de totes. Podem comprar clons de Hawaiian Holiday, Hawaiian Moonlight i Hilo Shore. Són noms que no tenen res a veure amb els lliris, els quals no creixen bé als tròpics.
Els noms dels lliris homenatgen gairebé tots els entreteniments populars. Hi ha lliris televisius (Designing Women o Lawrence Welk) i lliris circenses (P.T. Barnum). Entre els lliris de les arts visuals hi ha Graphic Art i Beaux Art. Entre els lliris de còmic hi ha Superman i el superratolí Mighty Mouse. Hi ha un lliri Ringo i un lliri Rock Star, i també el Santana. Però el teatre i el cine s’imposen clarament. Podem conrear un jardí ple de lliris de l’escena i de la pantalla gran, incloent-n’hi de Broadway i Off Broadway, de Show Biz i Actress, de Dress Rehearsal, Tinsel Town i Pink Scarlet.
Una altra font d’inspiració a l’hora de batejar lliris és el menjar i el beure, o més aviat les postres i els refrescos. Lliris Banana Cream i Gingersnap poden compartir una vorada amb Orange Crush, Raspberry Ripples i Lime Smoothy. Si preferim l’alcohol, n’hi ha de Mulled Wine i de Lillac Champagne. El que tots aquests tenen en comú són les calories. El Sugartime ho resum tot. Tenim una susceptibilitat genètica respecte a les coses dolces. Vam evolucionar a la sabana, on el sucre sempre escassejava, i per això mai vam haver de dir que no, fins ara.
El capitalisme, que va arribar a l’escena mundial amb el comerç del sucre i el tabac, explota les nostres debilitats genètiques. Nosaltres som l’animal que s’enreda a si mateix. La cultura consumista és la personificació de l’esperit engalipador. I els lliris també ens exploten. Han evolucionat en formes que ens inciten a tenir-ne cura i a donar-los noves llars. Amb tot, no hi ha cap lliri que es digui comerç d’opi.
Els noms de lliris contemporanis demostren que les dones són tan populars com les postres. Per Internet es poden demanar lliris Dream Girl, Miss California i Homecoming Queen, així com Play Girl o Femme Fatale. L’amor també és amic del consumisme amb noms com Cupid’s Arrow o Chapel Bells. Afegiu Lingering Love al carro de la compra, i també Spanish Affair. I què me’n dieu, de Street Walker o Satin Satan?
És probable que l’homosexualitat estigui implícita en alguns noms de lliris. Als Estats Units els gais són en l’horticultura ornamental el que els negres són en el bàsquet, però el conreu de plantes no és partidari de sortir de l’armari. Per conrear plantes cal terra, que és molt més barata al camp que no pas a la ciutat, raó per la qual el conreu de plantes és més fàcil al camp. Els nord-americans que viuen al camp solen ser intolerants amb l’homosexualitat explícita, de manera que els homosexuals rurals han de ser discrets. Potser això explica les poques referències directes a l’homosexualitat que es troben en els noms dels lliris, tot i que hi ha un RuPaul en honor d’un dels transvestits més famosos dels Estats Units.
A diferència dels homosexuals rurals, els que viuen encisats per la posició social no necessiten ser discrets. S’anuncien en noms de lliris com Social Register, Gold Cadillac i Stately Mansions. L’Amèrica contemporània està clarament dividida en classes, i amb l’arribada al poder de Ronald Reagan i de la dinastia Bush, l’hereditària elit econòmica ha gaudit del vistiplau del públic fins al punt que alguns noms de lliris com His Lordship apunten a la nostàlgia del feudalisme. Però la plutocràcia és més nord-americana que el feudalisme, per la qual cosa encara hi ha més lliris amb noms com ara Millionaire i Billionaire.
L’única categoria de diversió que té alguna relació amb els lliris és la de les irregularitats. En aquest cas, són irregularitats que deformen els pètals de diverses plantes i els confereixen un aspecte de paper de caramel rebregat. Hi ha pocs lliris salvatges que en tinguin. Tret d’alguna estranya excepció, només apareixen si es cultiven, i no pas en qualsevol tipus de cultiu, sinó tan sols a partir d’una selecció exhaustiva i permanent. A la dècada del 1940, quan ja feia 3.000 anys que s’havien detectat lliris blaus i un segle que se’n criaven intensament, n’hi havia relativament pocs d’arrugats. Avui dia, però, gairebé tots els nous i alts lliris blaus tenen arrugues. N’hi ha que també tenen el que podríem anomenar punta: minúscules irregularitats al llarg de les vores dels pètals que donen a les flors un aspecte arrissat i esfilagarsat. Per no gaires dòlars, ara podem conrear Bubbling Lace, Floradora Flounce i Porcelain Frills.
Les irregularitats no es troben únicament en lliris conreats, sinó també en pensaments, lliris de Sant Joan, catleies, petúnies i en moltes altres flors. Totes han estat criades perquè s’assemblessin una mica. Les irregularitats equivalen a bellesa genèrica, a kitsch genètic. Són dissenyades per als grans magatzems globals. Aquí tot es ven i tot es pot llençar, incloent-hi la vida. Això és nihilisme amb cara de felicitat, o potser només és moda. Però a diferència dels pentinats o de la música popular, els estils genètics solen perdurar unes quantes dècades.

13
Els artistes van ser dels últims que van posar noms a la vida. Edward Steichen, el primer artista reconegut que va reivindicar el conreu de plantes com a art, probablement no va batejar cap dels seus híbrids fins a la dècada del 1920.
Ell creia que el conreu de plantes s’assemblava a la poesia i va batejar diversos esperons amb noms de poetes. Entre els híbrids de Steichen hi ha Carl Sandburg, William Carlos William, Archibald MacLeish i Paul Claudel. Avui dia només es pot adquirir un dels híbrids de Steichen, l’esperó blau cel Connecticut Yankee, que es diu així per una novel·la de Mark Twain: A Connecticut Yankee in King Arthur’s Court.
Posant noms de poetes als esperons, Steichen va voler remarcar la seriositat del conreu de les plantes ornamentals. Mentre, al 1936, Steichen exposava esperons al Museum of Modern Art, el context cultural equivalia a un esforç del món artístic nord-americà per definir l’art modern. No hi havia acord sobre si l’art de debò incloïa coses com ara cristalleries fabricades en sèrie, mobiliari domèstic o objectes d’oficina, i encara menys esperons híbrids.
Tot i això, hi havia un consens general segons el qual algunes forces eren antitètiques respecte a l’art. El crític Paul Rosenfeld va parlar en nom de molts quan a la dècada del 1930 va declarar: «El principal enemic de l’art [és] la moderna publicitat mercantil».
Avui dia aquesta suposició ja no s’aguanta. L’art, com la resta de la vida cultural, s’ha hagut d’acomodar a la publicitat i a les forces del mercat que arriben gairebé a tot arreu. Com a conseqüència d’això, les antigues connexions entre l’art i l’entreteniment i entre l’art i la moda s’han difuminat. Però no del tot: la memòria de l’art es remunta a molt enrere, i l’art té moltes estratègies subtils, així com la seva pròpia trajectòria i inèrcia, afectades pel mercat però també separades d’aquest. El poeta Joseph Brodsky, per exemple, deia que ell creava per al passat. La interpretació que en faig és que creava per obtenir el vistiplau dels avantpassats espirituals. Aquests avantpassats reparteixen benediccions i maleficis que ens desperten del present.

14
D’ençà de la dècada del 1930, els artistes han exposat obres vives i, aproximadament durant els últims quinze anys, han posat noms a éssers vius. De vegades, com en el cas de Superweed, de Heath Bunting, sembla que el fet de posar noms s’esdevingui gairebé sense voler, perquè les obres vives necessiten títols de la mateixa manera que en necessiten les que estan fetes de materials sense vida. Però de vegades posar un nom és diferent de posar un títol. L’exemple més conegut és el conill fluorescent d’Eduardo Kac: li va posar Alba però el projecte del qual Alba forma part es titula GFP Bunny.

15
La tardor del 1992 vaig fer un muntatge titulat Mirrors (Miralls) per al Marylhurst College d’Oregon. Mirrors incloïa divuit híbrids batejats de narcisos adquirits per correu a través de catàlegs. Vaig plantar els narcisos en un parterre al llarg de la vorera que duia a la sala d’exposicions del col·legi i vaig posar un nom nou a cada narcís. Per exemple, Erlicheer, un narcís blanc, doble i pelut, es va convertir en Mashed Potatoes perquè les seves flors em semblaven un puré de patates. El Rei Alfred, que encara és el narcís més famós del món més d’un segle després d’haver estat criat per primer cop, va passar a ser Genetic Folkart. I així successivament, amb noms com Patent Number 352A, Fun Life, Malice i Neurotic Rose. Vaig voler reintroduir un element de foscor en els noms de les plantes, cosa que s’havia perdut durant el segle XX. Avui dia els noms de les plantes són massa uniformement clars, massa divertits. Com va dir Paul Klee: «L’art sense foscor és com les matemàtiques sense senars».

16
Els artistes poden titular les seves obres com vulguin, però als Estats Units, perquè els horticultors acceptin el nom d’una planta, el productor d’híbrids ha de sol·licitar-ho a la societat nacional de plantes corresponent. Aleshores la societat en qüestió accepta o refusa el nom. El rebutgen si el nom proposat ja es fa servir per a una altra planta del mateix tipus o quan un híbrid s’assembla massa a una planta que ja té nom. L’estiu passat, per exemple, vaig proposar de batejar un lliri amb el nom de la meva esposa, però algú ja havia fet servir el nom Kate.
Els noms registrats han de tenir un màxim de tres paraules, si bé en circumstàncies especials et poden permetre d’afegir-n’hi una altra. Gràcies a aquest fet, vaig poder batejar un lliri amb el nom d’un amic que té quatre paraules: Rainer von der Schulenburg.
Ara bé, batejar una planta amb un nom de cinc paraules és impossible. Amb el sistema de registres actual no tindrem mai una flor que es digui Núvia despullada pels seus pretendents.

17
Jo també he seguit l’exemple de Steichen i he posat noms de poetes a les plantes, com ara John Witte i Allen Grossman. També els he posat noms d’artistes. Vaig posar Edward Steichen a un streptocarpus, i Mark Tobey a un altre. Entre els lliris hi ha Robert Smithson, Eduardo Kac i Olaf Stapledon. La novel·la de Stapledon Last and First Men, del 1930, vaticina civilitzacions basades en la genètica i veu l’art genètic com la forma d’expressió més destacada.
L’any passat vaig posar Snowy Donkey a un lliri en honor del gran artista xinès Chu Ta. Chu Ta va néixer el 1626 i era descendent del primer emperador Ming. A causa de la seva ascendència, s’enfrontava a una més que probable execució quan els manxús es van apoderar de la Xina el 1644. Chu Ta va fugir de la seva ciutat natal i es va refugiar en un monestir budista. Va ser monjo durant més de trenta anys i va arribar a abat. Finalment, però, va deixar el monestir i es va casar. Sembla que el seu matrimoni va fracassar i no va tenir fills. Llavors va dedicar la resta de la seva vida a la pintura. Va fer servir molts pseudònims, entre els quals Ase Nevat (snowy donkey en anglès). Va fer veure que era boig, o potser ho va ser de veritat: els historiadors d’art no es posen d’acord en aquest aspecte. Però el seu art vagarós compleix els ideals xinesos de l’excentricitat, la volatilitat i l’antiguitat.
Entre els meus streptocarpus també hi ha Laurie Anderson i Ruth Currier. Quan la meva dona i jo vivíem a Nova York, la Ruth tenia el pis sota nostre. Ballava amb el grup de José Limón i el va dirigir durant un temps. Com a artista sempre va ser un model d’integritat. Junts vam construir un jardí en una teulada, però va acabar sent tan exuberant que una part de la teulada es va esfondrar durant una tempesta.
Quan bateges una planta amb el nom d’una persona viva, aquesta persona t’ho ha d’autoritzar per escrit. A mi m’agradaria batejar un lliri amb el nom de Margaret Atwood, l’autora d’Oryx and Crake, que en la meva opinió és la millor novel·la sobre biotecnologia que s’hagi escrit mai. Però com que no em contestava els correus electrònics, finalment no ho vaig poder fer.

18
La majoria dels meus noms de planta són com Douglas Fir: rememoren individus i els valors relacionats amb ells, però diuen poca cosa sobre les plantes. Aquest fet em crea un petit conflicte. No hi ha dubte que les plantes es mereixen un nom propi. Però quin és el seu nom real? Les plantes són exemples perfectes d’art no figuratiu. Només es representen a si mateixes. En l’art no figuratiu hi ha una tradició de no titular les obres. Kandinsky, i sobretot Mondrian, van ser els pioners d’aquesta tradició amb no-títols com Composició III. Durant els anys cinquanta, seixanta i setanta, hi va haver exposicions compostes íntegrament d’obres sense títol, o amb títols que apostaven deliberadament per la desinformació, com ara Número 99 o Quatre vermells. No hi ha dubte que els artistes genètics poden aprendre moltes coses d’aquests experiments a l’hora de posar títols.
Al final, al lliri de Margaret Atwood li vaig posar Untitled (Sense Títol). Tanmateix, em sembla que amb les plantes sempre solem decantar-nos per noms més distintius. Els éssers vius, independentment de si els reivindiquem com a art, formen part de la família, i tots els membres de la família han de tenir el seu nom propi i únic.

19
Hi ha coses sobre el futur que són força segures. Sabem, per exemple, que o bé desenvoluparem una cultura sostenible, o bé en patirem les conseqüències, com qualsevol criatura que malmet o esgota el seu entorn. Els noms tindran un paper destacat tant en un futur con en l’altre, perquè els noms afecten la nostra visió de les plantes i dels animals dels quals depenem. Durant els pròxims anys potser haurem de rebatejar moltes criatures.
Fa tan poc que els artistes posen noms a la vida que l’única cosa que podem fer és conjecturar sobre el que aportaran als noms de les plantes i els animals. A diferència de les altres disciplines, l’art pot intervenir en tot el que coneixem, en el que som i en el que podem imaginar. L’àmplia envergadura de l’art ens brinda una oportunitat immillorable per complir una promesa del llenguatge: omplir el forat entre la nostra ment i el gran món.