El descobriment d’Amèrica, els darrers anys del segle XV, a banda de suposar la dilatació de la terra coneguda, va suposar també, en la imaginació dels ciutadans europeus, l’aparició d’un espai incòlume i verge que no havia participat de la història d’Occident ni tampoc dels avatars que escometeren a un continent gastat pels anys i les guerres. El Nou Món es va revelar als ulls de tota Europa com un espai privilegiat en el qual els homes podien gaudir d’una vida lliure, allunyats de la complexitat de la vida moderna i de la dificultat de sobreviure en un continent assolat per les lluites religioses i les guerres nacionals.
L’aparició del continent americà va desvetllar el somni que allí, a la Nova Terra, la vida dels homes hi podia ser reconstruïda, lluny de la civilització i ben a prop de l’origen del món. Perquè el viatge a Amèrica era el viatge de retorn a la vida senzilla, propera a la natura i allunyada dels hàbits, les lleis i els costums que tenallaven l’existència dels que no participaven dels privilegis de la civilització. El descobriment d’Amèrica va suposar el descobriment de la vida salvatge i de l’home salvatge, ambdós nodrits de les qualitats i les virtuts que els europeus atorgaren a l’esdeveniment.
Amèrica va recollir la projecció de tots els desitjos que no podien ser realitzats a Europa, i el més gran de tots era el d’alliberar-se de qualsevulla autoritat que infringís els drets dels homes exigits des de l’humanisme. Allà, els perseguits per la llei, els dissidents de fos quina fos la ideologia i la religió establertes o els nostàlgics d’un ordre perdut del món s’hi van imaginar un indret en el qual totes les aspiracions s’hi acomplien i un lloc que permetia als homes dur a terme la seva pròpia resolució. Amèrica era, doncs, el Paradís, l’Edèn, l’Arcàdia, la Terra Promesa, l’únic lloc possible on l’home podia realitzar-se amb tota plenitud, lluny de la decadent Europa.
A la Nova Terra els homes devien ser feliços, com ho van ser els europeus en el seu origen, perquè renovaven el pacte d’aliança amb la natura, la qual imposa el seu propi ritme a través dels cicles i les estacions. Els de la Nova Terra eren bona gent i innocents, atès que les seves existències es mantenien fidels a la voluntat de la natura i desconeixien l’ambició i la supèrbia d’una cultura (l’occidental) que s’havia allunyat definitivament de la senzillesa i de la vida primitiva a favor del refinament de la vida civilitzada.
Aquest somni europeu, arcàdic i pastoril, que projectava la seva imaginació a les terres d’Amèrica, donà els seus fruits i cristal·litzà sota unes formes literàries diverses, les quals tenien com a tema central el somni edènic i arcàdic segons el qual la humanitat, allunyada dels valors de la civilització, realitzava els seus desigs en la proximitat de la natura, tal com pensaven els europeus que passava a Amèrica. El 1504, Jacopo Sannazaro, poeta de la cort de Nàpols, va escriure L’Arcàdia, la primera manifestació literària d’aquest esperit utòpic. L’heroi del poema, anomenat Sincero, decepcionat per l’artifici de la ciutat, busca acolliment a l’Arcàdia, i allí conviu amb els pastors; éssers ingenus que l’hi mostren els privilegis de la vida rural.
Cinquanta anys més tard, va aparèixer La Diana, de Montemayor, en la qual es fa pal·lès el desig dels europeus de retrobar els valors primigenis de la vida natural, així com la necessitat de retornar al món antic, on prevalen els valors de l’humanisme. L’Arcàdia del britànic Sir Philipp Sidney, un poema que va estendre el gust pels temes pastorils en poesia, teatre, novel·la, òpera, pintura i arquitectura.
Amb el descobriment d’Amèrica progressa a Europa el debat sobre l’home natural i s’actualitza el mite de l’Arcàdia i de l’Edèn. Els viatgers de les Amèriques oferiren a Tomàs Moro els materials necessaris per a la seva Utopia i inspiraren La tempestat de Shakespeare, així com la Nova Atlàntida de Francis Bacon. De la mateixa manera, l’illa en la qual Robinson Crusoe va romandre tants anys s’ubica a les costes d’Amèrica, a la desembocadura de l’Orinoco. I Goethe, Schiller, Hölderlin i Hegel imaginen i pensen com deu ser aquest indret, idèntic al pensament, que anomenen Amèrica.
L’ideal europeu d’una terra verge en la qual l’home pot fer real el seu ideal d’humanitat va fer cap, el segle XVII, a l’Amèrica del Nord, sobretot a Nova Anglaterra, amb l’arribada dels puritans, obligats a exiliar-se d’Anglaterra després de la seva derrota a les guerres religioses. Aquesta secta protestant espera poder crear el regne de Déu sobre la Terra; no pas com els anglicans, que pretenen assegurar-se el cel després de la mort.
La visió del món d’aquests nous americans és encara teocèntrica, però el seu ímpetu expansionista i el desig de veure realitzat el seu somni són els elements que proporcionen valor i fortitud a l’hora de dur a terme l’ideal. Un ideal que es concreta, al mateix temps, en la voluntat de crear una missió. A l’Autobiografia, Thomas Shepard –un purità britànic que arriba a Nova Anglaterra l’any 1635– deixa dit ben clar que “a Amèrica, i no pas a Europa, podré trobar la meva pròpia realització com a subjecte polític”. El Senyor m’ha mostrat la seva tendresa… conduint-me vers la Terra de la Pau, a l’indret del judici. Allí on el Senyor va crear l’indi salvatge que conspira a favor de la mort de tot allò que sigui anglès”.
La consciència que es troben en un món nou en el qual té lloc un joc d’importància suprema, del qual ells fan part, converteix els puritans en heroics i homes exemplars. La seva primera voluntat és fugir d’Anglaterra i del poder que els amenaça, i saben que si s’instal·len a la Nova Terra podran construir les institucions religioses al seu gust i exigència. Observada des d’Europa, Amèrica ofereix als governants perspectives d’una racionalització de l’espai i d’unes relacions socials que no eren possibles al vell continent, petrificat com estava per les tradicions i el dret feudal. Amèrica constitueix, per als puritans, la Terra Promesa apta per a construir-hi l’Església dels Sants. Segons ells, aquest Nou Món en el qual s’instal·len amb la idea de quedar-s’hi per sempre és superior a la nostàlgia de tornar al lloc d’origen, atès que és construït com a imatge d’utopia.

Poc temps després d’haver arribat a Amèrica, aquesta utopia, anhelada des de feia tant de temps, es mostra com un indret nefast. La natura és, en tot el seu sentit, inescrutable. La terra, en molts indrets encara verge, es resisteix a les eines rudimentàries amb les quals pretenen domesticar-la i s’encara als homes en la seva supèrbia inconscient i irracional. Els boscos, els rius i les prades són infinits i plens de perills. La natura és considerada enemiga i adversa als propòsits i les voluntats dels homes. Els boscos de la costa Est són el domini exclusiu dels nadius, salvatges, incults, sense Déu ni consciència. El terror, que Anglaterra es manifestava per via de les autoritats eclesiàstiques, aquí es feia avinent en el rostre dels indígenes, el quals, després d’una relació inicial propera i amical, esdevenen el perill més gran que s’amaga entre els boscos de la costa Est i que es referma en els territoris de l’nterior. Durant gairebé dos segles, des de començaments del XVII fins a finals del segle XVIII, els indígenes amerindis van ser bandejats amb una rancúnia i una brutalitat indescriptibles: l’única manera possible de controlar el terror és fer fora l’indígena, cap a l’oest, i arrasar els boscos i prades on s’alimenta el mal.

Per establir una colònia cristiana s’havia de sotmetre la natura, però també els habitants que la poblaven: homes i dones que no tenien res de semblant amb la imatge que els nous pobladors tenien d’ells, una imatge que era el resultat d’una tradició que es remuntava en l’època del Renaixement i que feia del nadiu despullat la icona i la representació gràfica del nou continent i dels seus pobles. Per convertir l’americà blanc en l’autèncic americà, els colons europeus refusaren aquesta representació tradicional com a concepció errònia, i ho van aconseguir anomenant “indis” a aquests primers habitants; els van foragitar d’Amèrica per enviar-los a un altre hemisferi, a un altre poble de pell fosca i a un altre indret de l’imperi britànic. I els representaven tal com els va descriure Mary Rowlandson, a mig camí entre les bèsties salvatges i amb els quals compartien la terra.
Mary Rowlandson, esposa d’un pastor purità que va ser segrestada i presonera dels indis, va narrar la seva experiència en el llibre The Soveraignty and Goodness of God, publicat l’any 1682; escrit per a enaltir la bondat i la misericòrdia de Déu, Mary Rowlandson va confegir un text dolorós i terrible que confirmava els puritans com el poble escollit per Déu i excloïa els indis de la raça humana; i reafirmava l’Amèrica com la Terra Promesa dels puritans. Descriu els nadius com a “ombrívoles criatures de la nit”, “barroers salvatges”, “llops ferotges” i “criatures inhumanes” que viuen pel bosc “com bèsties esgarriades” i que “furguen entre la immundícia” per alimentar-se de “detritus immunds”. Segons ella, el Nou Continent és un país incult, salvatge, immens, desert i nodrit de sinistres aiguamolls per on “vaguen”, “bramulen”, “destrueixen” i “devasten” els amerindis. Aquest text, editat a Boston, fou reeditat a Anglaterra i redescobert al segle XIX, i es va anar reeditant fins a principis del segle XX com el relat paradigmàtic del captiveri americà i de la naturalesa dels nadius.

Just arribats a terra ferma, hagueren de resoldre la qüestió de pertinença d’aquelles terres, puix que, per les seves tradicions anglosaxones i les seves pràctiques agrícoles, es basaven en la propietat de l’individu, no pas de la tribu o la comunitat. Alguns dels acabats d’arribar eren del parer que els propietaris eren els indígenes, però a aquests ben aviat els van expulsar o assessinar, o els van vendre com esclaus. El governador Winthrop, de Massachussets, va declarar que totes les terres no conreades pertanyien al domini públic, segons el dret tàcit d’Anglaterra. És a dir, que pertanyien al rei. Finalment, els colons van decidir apoderar-se de totes les terres, sense fer cap consulta als indígenes, com era d’esperar, sinó al representant de la Corona, és a dir, al governador.
A la Vall de Connecticut, els sacerdots citaren l’Epístola als Romans 13:2: “Els que s’oposen a l’autoritat es rebelen contra l’ordre diví, i els rebels atraurien sobre ells mateixos la condemnació”. Els governs colonials reuniren una força armada de dos-cents quaranta homes sota el comandament de John Mason. S’hi uniren mil guerrers narragansett. L’historiador Francis Jennings escriu: “Mason va proposar d’evitar un atac als guerrers pequot, perquè un atac podria desconcertar les seves tropes inexpertes i encara de poca confiança. La batalla no era el seu propòsit. La batalla és sempre una de les dues maneres possibles de destruir la capacitat de lluita d’un enemic. La matança sense miraments pot acomplir la mateixa finalitat amb un risc infinitament més reduït, i Mason havia decidit que la massacre seria el seu objectiu”. En efecte, en menys de dos lustres els nadius de la costa Est, des de Florida fins a Nova Anglaterra, foren exterminats totalment, les seves terres van ser destruïdes i cremades i els seus boscos foren talats des de la seva arrel per tal que mai més la seva ombra pogués acollir els antics habitants.
Els puritans es feren seu un vers del salm 2:8: “Demana’m i et donaré com a herència les nacions; en propietat, els confins de la terra”. D’aleshores ençà, els estats colonialistes europeus han afirmat que la conquesta van dur-la a terme guiats i ordenats per Déu. Els immigrants europeus es van apoderar de les terres i convertiren en esclaus a tots els indígenes. L’any 1637, hi havia ja prop de dos mil colons anglesos, i un cop exterminades totes les tribus de la costa Est, van decidir continuar avançant cap a l’interior conquerint noves terres i exterminant-ne els habitants.

A mesura que els colons anaven penetrant en el continent obligant els indígenes a abandonar les terres de l’Est i marxar cap a l’Oest, els colons ho destruïen i ho cremaven tot per tal d’evitar possibles nous assentaments de nadius: camps de conreu, prades i boscos, deixant al seu pas el gran desert i la més gran de les desolacions.

Durant una bona colla d’anys, l’esforç dels colons s’encaminà exclusivament a la domesticació de la natura per la via de la destrucció: la natura, amb els seus secrets i els seus perills, resultava ser l’enemic primer que Déu havia col·locat en el seu destí com una prova més en la consecució del camí recte de la perfecció. Va ser un temps llarg de lluites amb els nadius sobre els quals calia fer pressió per tal que abandonessin les terres, i les terres, amb la seva vastíssima extensió, la seva vegetació selvàtica i la seva violenta orografia, es resistien als nous propietaris, els quals, amb uns recursos inadequats, no retrocedien davant l’impuls de la natura.

Ja dominada per la perseverança i la necessitat dels nous americans i no superats encara tots els riscos, es va encetar una nova relació amb l’enemic vençut. En el moment que la natura va deixar de ser hostil per a l’home aquesta es va transformar en un “paisatge”. El paisatge és una construcció que ha passat per filtres simbòlics, herències culturals, memòries antigues, records ancestrals, experiències estètiques i presències literàries. És una forma complexa que guanya en riquesa quants més elements la conformen. Podem afirmar que el paisatge és al mateix temps realitat i aparença de realitat. És realitat en la mesura que és constituït per coses perfectament reals; però és també aparença en la mesura que les coses es manifesten a través de la imaginació i l’engany dels nostres sentits. Per bé que els nostres sentits fan alguna cosa més que transmetre’ns la realitat; diguem que en certa mesura la produeixen.
Convé que la visió de la natura no estigui condicionada ni per la mancança ni per la necessitat per tal que pugui despertar altres interessos, ja siguin artístics, simbòlics, religiosos, estètics o científics. I en el nou paisatge, aquest nou americà hi projectà els seus desigs de senzillesa, de soledat i d’autenticitat i el va transformar en el símbol d’una natura transcendental que mantenia incòlume els principis originaris de la veritat i de la virtut. Després d’uns quants decennis de combats contra la terra i de foragitar i destruir els indígenes, la natura va cedir i començà a mostrar-se generosa. L’Edèn s’obria a la vida i mostrava la seva bellesa i magnitud, i després de les proves que Déu col·locà sobre el seu destí els va premiar amb una terra propícia i fèrtil que garantia les expectatives que l’home hi havia dipositat. La natura fou considerada el temple natural d’Amèrica, i aquella “miserable necessitat de destrucció” dels primers temps es veié compensada amb una religiosa veneració; per bé que hom considerava la natura la revelació de la santedat de Déu, i l’espectacle natural i els seus fenòmens s’oferí als seus ulls com una representació teatral de la qual tots n’eren els protagonistes. Sydney Andrews escriu: No crec que mai pugui contemplar res tan bonic com el recinte de la ciutat celeste. Les columnes d’aquest temple sublim que és la natura no van ser construïdes per la mà de l’home, sinó gràcies a la intervenció de la Providència, en creixença inexorable, fins que el poble escollit les va descobrir, just en el cor del promès Oest”. Com apareix en aquesta pintura de Leutze.

Després de la Guerra de la Independència, els nous americans acolliren el bosc com si fos el bressol de la nació i transformaren el llegat purità en termes laics. Els poetes, novel·listes i pintors de la primera generació prengueren l’extensió infinita del paisatge com a tema per a les seves obres: la natura salvatge ofereix una benevolència tutelar a aquells que saben reconèixer en les muntanyes, rius i valls allò més preuat d’un mateix. La teologia es va transformar en ètica comunitària i la religió en filosofia i estètica de la natura. En la reclusió dels boscos es troba la veritat oblidada. Els pintors Cole, Durand, Bierstadt i Church; els novel·listes Washington Irving, James Fenimore Cooper, Henry Wadsworth, Hawtorne i Thoreau; els filòsofs Emerson i Longfellow, i el poeta William Culler Bryant relataven les aventures dels primers pioners i glorificaven els arbres gairebé eterns que, com a símbols de la llibertat, poblaven els boscos mil·lenaris. Com aquest fragment del poema de L’antiguitat de la llibertat, de Bryant, amic íntim del pintor Cole: “Els vells arbres, les grans alzines, els pins nuosos /. Sota les seves ombres plàcides / Plàcides, no pas perdudes, antigues com el temps / Els meus pensaments remunten l’obscur camí dels anys fins a les infanteses de la llibertat”.
Thomas Cole, fundador de l’Escola de Hudson, de formació i ascendència puritanes, va inaugurar el gènere de pintura de paisatge americà. Certament, l’entorn natural de Cole no era en cap cas adequat a la visió edènica i pastoril que li havia de ser útil com a model. Navegant Cole i els seus deixebles pel Hudson, les panoràmiques que s’obrien als seus ulls eren una estranya síntesi entre una idea teatral d’allò salvatge i una imatge antiga de la moderna industrialització. Els seus paisatges eren imaginaris i no podia ser d’altra manera, perquè el que buscava ho havia d’anar a cercar a l’Oest Llunyà, no pas a la costa atlàntica.

Thomas Cole era natural de Lancashire, Anglaterra, i arribà a Amèrica de ben menut. Descendent d’una antiga família de “dissidents” (els antics puritans que s’oposaven a la monarquia anglesa), mai no va deixar de llegir aquell tipus de literatura edificant pròpia de la secta puritana, en especial l’obra de John Bunyan, teòleg i predicador purità que va escriure Pilgrim’s Progress (El viatge del peregrí), un llibre en el qual descriu de manera al·legòrica i sobre una base doctrinal calvinista els perills i les etapes que tot cristià atravessa abans no arriba a la casa de Crist.

Aquesta obra, El viatge del peregrí, va ser la font d’inspiració de John Cole per a realitzar la sèrie de pintures sobre la iniciació a la vida, com a peregrinatge: de la innocència a l’experiència i fins a l’epifania.

Els cicles d’història que constitueixen el tema vast d’El curs de l’Imperi descriuen el transcurs de la història que va de l’Arcàdia primitiva fins a la decadència de les civilitzacions, quan l’herba torna a créixer entre les pedres dels murs enderrocats. Asher Durand, deixeble de Cole i president de la National Academy de Nova York, teòleg de segona generació, va decidir dedicar-se a la pintura per a “reflexionar sense coacció sobre l’elevada volta celeste”. Les seves cèlebres “Cartes sobre el paisatge” són una il·lustració perfecta del transcendentalisme diluït que predicava en la seva pintura:

“L’aparença de la nostra terra, més enllà de la seva magnífica estructura i de les seves funcions que garanteixen el nostre benestar, és carregada de lliçons nobles i santes, únicament superades per la llum de la revelació. És impossible contemplar la nostra terra sense arribar a la convicció que el Gran Dibuixant d’aquestes glorioses imatges les ha col·locades davant nostre com a atributs divins”.
“El progrés” és una imatge idíl·lica i pastoril, a la manera de Claude Lorrain, de Fragonard o de Turner. El progrés implica fer tallar alguns arbres, però el paisatge continua mantenint la llum de la divinitat puritana.

Una de les obres cèlebres de Durand, “Afinitats”, és un manifest de la sublimitat de la Vall del Hudson, un homenatge a la memòria de Thomas Cole, en el qual el paisatge reuneix els diversos indrets preferits de Cole, i és un inventari exhaustiu dels símbols i emblemes més freqüents. Dret dravant el precipici, amb la paleta i el bastó, Cole té al costat el poeta William Cullen Bryant. La pintura mostra l’afinitat espiritual entre el poeta i el pintor, així com la transcendència de la natura per a la constitució de la identitat americana.
El retorn a la natura i l’atenció amb què fou tractada pels americans els primers anys del segle XIX, fou una idea i una aspiració que havia anat tenint lloc a Europa des de mitjans del segle XVIII, d’ençà que Jean Jacques Rousseau proposés la necessitat d’allunyar-se dels artificis de la civilització que desterren l’home de la natura i el separen d’ell mateix. Per a Rousseau, com afirma a la Nova Heloïsa, l’ordre sensible de la naturalesa anuncia “la presència i la suprema intel·ligència de Déu”. L’espectacle del jardí natural permet el diàleg amb un mateix i propicia l’atansament a allò més íntim i secret de nosaltres mateixos i amb el que tenim en comú amb la resta dels homes.

Tanmateix, la idealització del paisatge a Amèrica es va produir quan la presència de l’home i la civilització havia fet el seu impacte just al cor de la natura. Quan les grans alzines, les sequoies immenses, els avets altíssims i les extenses prades corrien perill d’extinció. Va ser aleshores quan van començar a estetitzar-se, a ser preservades, quan s’institucionalitzaren i quan van ser sacralitzades. Aquest fou el cas del Parc Nacional de Yosemite, erigit per un decret del Congrés de 1864 com a santuari nacional. La natura verge i autòctona es conservava encara incòlume en el cor de l’Oest americà –no podia ser a una altra banda– i esperava ser descoberta com l’“antídot als verins de la societat industrial”. Per a la seva conservació íntegra, es van tancar les mines que s’explotaven d’ençà del segle XVIII, i els indis ahwahneechees, que havien vingut de l’Est fugint de les hordes puritanes, van ser foragitats per la força. El descobriment de Yosemite va mobilitzar immediatament poetes, pintors i fotògrafs que veneraren l’indret i redimiren Amèrica de la ignominiosa destrucció natural puritana. El fotògraf Carleton Watkins, els pintors Albert Bierstadt, Thomas Moran, Frederick Church i el poeta John Muir presentaren els boscos, les muntanyes i valls de Yosemite com la catedral natural d’Occident.
Les fotografies de Carleton Watkins, exposades a Nova York l’any 1862, tingueren un èxit sense precedents. Les gorgues i els escarpats van deixar estupefactes els visitants, els quals, acostumats com estaven a les narracions èpiques de Fenimore Cooper, observaven les fotografies com l’aparició miraculosa dels boscos de l’Oest com el senyal de Déu que perdonava als americans i els oferia una nova oportunitat per a comprendre la divinitat del seu paisatge. Malgrat que també mostrava la incidència de l’home en un indret tan sagrat, van restar meravellats de la magnitud de les sequoies i van veure en elles les columnes roges del temple d’Amèrica del Nord.

La idea segons la qual l’edat dels boscos es calcula en mil·lenis, i que aquests són contemporanis als inicis de l’era cristiana, enforteix el sentiment de la seva santedat natural.

Un corresponsal del “Boston Daily Advertiser”, en un èxtasi associat al costum de celebrar la missa del tabernacle, que té lloc al bosc, relaciona el naixement dels arbres amb el naixement de Jesucrist, i afirma: “Quina eternitat tenim davant nostre! L’edat d’aquests boscos es correspon amb la de l’era cristiana; potser quan els àngels veieren com s’il·luminava Betlem els seus gèrmens trencaven la seva ganga d’humus i veien la llum sobre la superfície de la Terra”.

Disposats en l’immens territori dels Estats Units, els parcs nacionals seran a partir d’ara uns grans dics que defensen l’espai salvatge i que afirmen la identitat del poble americà. L’home modern, si és que vol ser modern, haurà de reverenciar d’ara endavant els paisatges de la natura, perquè això li atorga una dimensió pròxima a allò sagrat i abstracte del curs profà de la vida.

Albert Biersadt, d’origen alemany, arribà a Amèrica de molt menut; va estudiar pintura a Berlín, en ple reconeixement de la pintura romàntica, i degué conèixer l’obra de Caspar David Friedrich. És un pintor que des que va conèixer els grans boscos de l’Oest americà els prengué com a motiu i tema exclusius de la seva obra i ens remeten sempre a paisatgistes romàntics alemanys como ara Carus, Rungew, Friedrich o Kersting, entre d’altres.

Com afirma Barbara Novak, l’idealisme alemany havia estat massa intens com perquè encara exercís la seva influència sobre un grup d’artistes americans molt inclinats per una forma de transcendentalisme visual.

Al poeta i al pintor romàntics els agrada sentir el sentiment sublim provocat per la natura quan pugen muntanyes o quan davallen als abismes. L’experiència de la muntanya té un caràcter iniciàtic. Els perills que s’han d’afrontar, les angoixes vençudes o les penes provoquen una exaltació gairebé religiosa

Durant un viatge a l’Oest que incloïa una visita breu a Yosemite, Bierstadt havia pres notes sobre la vall i les Rocosas, i en tornar al seu taller confegí aquesta pintura que mostra de manera ingènua les imatges d’un Oest llunyà i exòtic amb el rocam de les muntanyes del parc. Un idili geòrgic a l’americana; és a dir, un sincretisme pres de diversos indrets, reals i imaginaris, reconstruïts amb la versemblança necessària per a ser admès, no tant com per real, sinó com a mínim per possible.

Quinze anys més tard, a propòsit de l’exposició de fotografies de Carleton Watkins, Bierstadt tornà a Yosemite, i el caràcter entre pintoresc i sublim li oferí el nou caràcter transcendental que estava buscant. Gràcies a l’ús de la llum i a la natura acollidora i alhora altiva i supèrbia, el paisatge es transforma en un espai originari, en un indret primordial, pròxim a l’Edèn, no pas exempt dels perills que contribueixen a oferir un secret ocult i evident al mateix temps.

La lliçó de Rousseau sobre l’home i la seva relació amb el medi natural fou recollida pel filòsof Emmanuel Kant, el qual afirmava que la naturalesa ens commou a través del simbolisme de les seves formes i colors i, com si fos un artista, no mostra en el seu llenguatge la veritat i el secret que guarda. Segons Kant, l’experiència del paisatge és suscitada per la seducció que la natura exerceix sobre la imaginació, la sensualitat, la memòria i la cultura de l’espectador. En l’experiència estètica de la natura, tota la complexitat humana s’activa, des de la més sensual a la més intel·lectual de les nostres motivacions.

Kant va ampliar el concepte de bellesa bo i acollint altres categories no compatibles amb l’harmonia i la serenitat de la bellesa clàssica. Aquesta nova tendència estètica oferí una sensibilitat nova respecte al paisatge. Dels camps pacífics i de la natura harmònica, l’atenció es va desplaçar vers els indrets salvatges i abruptes: el mar i les seves tempestes i els roquissars inabastables sembla que desafien la presència de l’home pel desencadenament d’energies incontrolables. La muntanya inspira sentiments d’inseguretat i d’angoixa enfront de la magnitud de les roques suspeses al buit que s’obre als peus.

El sentiment d’allò sublim, a parer de Kant, manifestat a través de la suspensió momentània de les facultats vitals, és provocat per l’apreciació estètica de les magnituds. La natura és sublim en aquells fenòmens la intuïció dels quals duu en ella mateixa la idea d’infinitud.

“Roques audaçment suspeses i amenaçants, núvols de tormenta que s’aglutinen al cel i que avancen amb trons i llampecs, volcans amb tot els seu poder devastador, huracans que deixen enrere la desolació, l’oceà sense límits bramulant d’ira, un saltant d’aigua profund en un riu poderós, etcètera… afebleixen la nostra facultat de resistència a una insignificant petitesa, comparada amb la seva força”.

Tanmateix, el seu aspecte, com més temible més atractiu és, mentre pugui ser percebut des d’un lloc segur; i anomenem sublims a aquests objectes perquè eleven les facultats de l’ànima del seu terme mig ordinari i ens fan descobrir, en nosaltres mateixos, una facultat de resistència d’una natura totalment diferent que ens dóna valor per a poder medir-nos amb el totpoderós de la natura.

Per això tornem als llocs naturals com a llocs de peregrinatge. I Kant afirma que aleshores redescobrim allò que la civilització ens havia fet oblidar: la identitat del jo i del món, del subjecte i de l’objecte, de l’esperit i de la natura. Retrobar la unitat perduda de la qual havíem estat separats vol dir, per sobre de tot, recórrer a la intuïció estètica i, a través de l’art, veure com l’ànima del món es revela gradualment en la natura i en l’home. La filosofia de la natura és inseparable de la filosofia de l’art, ja que l’art és la prolongació del treball de la natura en l’home, de la mateixa manera que en l’home s’expandeix la manifestació divina de la natura.
Al costat del vessant metafísic de l’idealisme alemany, posat al dia pels filòsofs i pintors Emerson, Cole, Durand, Bierstadt i Longfellow, George Perkins Marsh (1801-1882), en la seva obra Man and Nature; or Physical Geography as Modified by Human Action, publicada el 1864, col·laborà decididament amb el Moviment Conservacionista Americà: enfront de la idea predominant entre els geògrafs de l’època segons la qual l’aparença física de la Terra era resultat quasi totalment de fenòmens naturals, Marsh [1965(1864)] parlà dels éssers humans com uns importants agents de canvi; l’home modificava el complex natural i els canvis en la natura exercien una influència decisiva en l’home.
En especial, Marsh féu parar atenció sobre els perills de la tala indiscriminada de boscos; l’erosió i l’alteració del sistema de drenatge menystenien la productivitat de la terra. Insistí en el fet que la natura no sempre es pot curar a ella mateixa; no refusava tota activitat d’explotació, sinó que advocava per una administració “científica” dels recursos. L’acció humana era capaç de restaurar les harmonies naturals, i aquesta acció havia de provenir, més que de la intervenció estatal, del propi interès educat en la visió de la natura com alguna cosa que traballava al costat de l’home per al seu benefici.
Al costat de Marsh, l’escriptor, filòsof i naturalista Henry David Thoreau expressà amb gran agudesa el delit en l’experiència de la natura verge com a símbol d’allò sublim. El treball més influent de Thoreau Walden, Or Life in the Woods (1854), el va redactar després d’haver passat dos anys en una barraca rústica vora un petit llac anomenat Walden, prop de Concord (Massachusetts), dedicat a cobrir les seves necessitats bàsiques i a intentar alliberar-se de les presses i l’ansietat de les ciutats. La llibertat i l’encant de la natura –segons Thoreau– es podien trobar tant en els paisatges transformats per la mà de l’home prop de les ciutats com en els boscos deshabitats del Maine, però en qualsevol cas “només en allò salvatge existia la preservació del món”. Per a Thoreau, l’home podia ser definit de manera millor com a part de la natura que no pas com a membre de la societat, i només es trobava vertaderament a si mateix en la profunditat d’un bosc verge, aconseguint la unificació de la seva ment amb la dimensió espiritual de la natura.
Aquesta és per aThoereau, Emerson, Cole i Cooper l’única manera de construir una identitat. Una identitat que inicialment es va forjar en la recerca d’una utopia en la qual tots els desigs podrien ser realitzats. Una utopia forjada en un fonament rligiós, dogmàtic i agònic que s’obrí camí entre els obstacles que la natura l’hi interposava i que, un cop la va tenir sotmesa a les seves necessitats, la venerà com el seu propi passat transcendental.