Els factors invisibles només es fan perceptibles a partir d’un exercici de lentitud profunda

Mirar, en el segle XXI, s’ha d’entendre com “anticipar”. Per a això és necessari aprendre la metodologia de la mirada lenta, que consisteix en la possibilitat de conèixer, mitjançant “un sol cop d’ull” tota la realitat: el seu entramat visible i la seva xarxa subjacent. Els factors invisibles de la realitat de què parla David Bohm només es fan perceptibles a l’ull humà a partir d’un exercici de lentitud profunda. Detenir la mirada facilita conèixer l’índole de la realitat perquè podem veure els seus caràcters implícits.

L’enfocament de les ciències del caos suggereix que la realitat està composta per uns factors visibles i altres invisibles, i que veure la realitat consisteix en relacionar adequadament els múltiples components del seu doble entramat.

La ciència clàssica ens va ensenyar a fraccionar la realitat en parts a fi de conèixer-la millor. Se’ns deia: miri primer una cosa i després l’altra. La modernitat es va obstinar de tal manera en aquesta concepció fins al punt d’elaborar tota una filosofia dels compartiments estancs: el positivisme lògic.

La nova ciència ens ensenya la conveniència d’unir en el nostre cervell “tota la realitat” per tal de veure-la, conèixer-la i aprehendre-la com una totalitat dinàmica circular. L’ofici de veure, en el món de la modernitat, consistia simplement en mirar els quadres separats d’una pel·lícula que ens era aliena. Però en el món d’avui, dominat per dinàmiques d’incertesa i atzar, aquest acte de mirar incorpora un nou concepte derivat dels descobriments més recents de la neurofisiologia: anticipar.

El neurofisiòleg colombià Rodolfo Llinás recentment ha plantejat que la vertadera funció del cervell no és la de generar comportaments, com va creure la psicologia tradicional, sinó a d’anticipar allò que va a succeir. El cervell dels éssers vius, segons Llinás, anticipa com a mecanisme d’autoprotecció.

En aquest assaig sostinc que mirar, en el segle XXI, s’ha d’entendre com “anticipar”. Per a això és necessari aprendre la metodologia de la mirada lenta, que consisteix en la possibilitat de conèixer, mitjançant “un sol cop d’ull” tota la realitat: el seu entramat visible i la seva xarxa subjacent.

La mirada lenta s’exerceix de manera ràpida, però profunda

Posaré dos exemples: Gustav Janouch li pregunta a Franz Kafka la raó de la seva coneguda aversió pel cinema, i Kafka li respon: malgrat que em considero un home profundament observador, he arribat a la conclusió que la proposta tècnica que proposa el cinema, pertorba la meva mirada.

Els moviments són molt ràpids i el canvi ràpid entre una imatge i una altra de nova, compel·leix l’espectador a anar rera la nova aparició deixant de banda detalls de l’anterior que, malgrat li poguessin haver semblat interessants, ja no podrà mirar.

En el cinema no és la mirada la que pren possessió de les imatges, ans al contrari: és el cinematògraf qui s’apropia de l’ull de l’espectador per tal d’obligar-lo a veure el que aquest vol que vegi.

La mirada lenta entranya l’exercici de la màxima llibertat que li és possible a l’home, aquella de mirar, pel temps, la intensitat i l’angle de perspectiva que ell consideri apropiat, aquell aspecte escollit de la realitat que li interessa.

L’autor d’aquesta nota recorda que en una ocasió va tenir la necessitat de suspendre una relació sentimental perquè la seva parella era reiterativa en la pregunta “Què penses?” I mai no va poder entendre la resposta: “no penso, miro; i mirar —cap a dins, cap a fora, cap a la intersecció del dins/fora— és l’exercici de la meva inalienable llibertat”.

Es tractava, per suposat, d’una mirada lenta, que tant podia detenir-se en l’anàlisi o la contemplació de la complexitat dels detalls, com efectuar una panoràmica aèria per la complexitat dinàmica circular que circumda, de manera capritxosa, la realitat.

Si hom passa d’un quadre a l’altre sense haver comprès amb profunditat allò que hi havia en el quadre descartat, segurament coneixerà una realitat parcial, i per tant, imprecisa. Els factors invisibles de la realitat de què parla David Bohm, només es fan perceptibles a l’ull humà, a partir d’un exercici de lentitud profunda. Pren-te el teu temps, li aconsellava Wittgenstein als filòsofs.

Rosa sense perquè

La rosa és sense perquè, va dir Angelus Silesius, però la rosa no es pot comprendre mitjançant un acte de visió superficial: és necessari anar cap a l’endins profund del seu cor, demorar-se en el seu aroma i desentranyar la formosor agotnada dels seus pistils invisibles. La rosa, flor d’un dia, no s’aprèn en un dia. És imprescindible reincidir i reincidir. Prendre distància i tornar-se a apropar, oblidar-se d’ella i recordar-la després. Pensar, com deia la meva amiga, mirar-la tan sols amb la simple evocació del seu record perfecte.

Els descobriments de la nova física, ocorreguts a partir de la primera meitat del segle XX, indiquen que al pensament derivat de la mecànica clàssica newtoniana subsegueix avui una altra manera de veure el món, doncs la realitat, segons la nova visió de la física, no és una entitat regular i controlable, sinó atzarosa, irregular i incerta, com la rosa.

No veiem amb els ulls sinó a través d’ells, com digué el poeta William Blake. La nostra cultura depèn en gran mesura del que veiem, i el que veiem no depèn exclusivament dels nostres ulls sinó del que culturalment estem condicionats per veure. El procés cognitiu en general i el fenomen de la percepció en particular, han estat notòriament influïts per la tendència científica predominant. Veure, conèixer i percebre són avui coses molt diferents del que aquestes paraules implicaven pels antics.

La modernitat va difondre el criteri de què percebíem les coses que que hi havia en el món “tal i com eren”, però una vegada descoberta la mecànica quàntica, una nova manera de veure la realitat es va imposar com a conseqüència dels seus transcendentals descobriments: des de la dècada dels setanta, quan les primeres aplicacions de la ciència del caos van començar a donar-se a conèixer en camps tan diversos de la ciència, com la neurofisiologia, la biologia cognitiva, l’epistemologia i les ciències del llenguatge, es va obrir camí la concepció de què l’aparell perceptiu de l’home era quelcom més complex i estès que els seus òrgans sensorials.

Percepció mediatitzada

Aleshores es va començar a pensar en la velocitat de les mirades i es va arribar al consens científic de què el fenomen de la percepció està mediatitzada per la cultura, l’ús del llenguatge, la semiòtica, les emocions i els models mentals predominants.

Tot sembla indicar que no només veiem a través dels ulls, i tampoc simplement amb els ulls, sinó que veiem també amb la resta dels nostres sentits, amb les nostres mans i amb les nostres cames, amb la poderosa intuïció i, sobretot, amb el nostre cervell (la formosa i poderosa màquina del coneixement).

Un dels pioners de la biologia cognitiva, Francisco Varela, va dir el 1984 que “allò que l’organisme detecta com al seu món, depèn del seu comportament, ja que ambdues coses són inseparables”.

Heinz Von Foerster va dir el 1991 que les sensacions en si mateixes resulten insuficients pel fenomen perceptiu, al·ludint sens dubte a què en la percepció intervenen amb evident força altres factors, d’orígens molt diversos.

Un gir anglès suggereix com seria aquesta nova forma de veure que proposa en aquest assaig, la mirada lenta: el gir enlightened self-interest, que es tradueix com a “percepció esclarida d’aquells interessos que ens són propis” o, dit d’una altra manera, “percepció intuïtiva d’aquella realitat que, realment, necessitem veure”, aquella que resultarà vital per les nostres vides, aquella que ens connectarà, efectivament, amb l’esquiva possibilitat de ser feliços.

Es tracta de preocupar-se per detenir-se i demorar-se veient allò, que en paraules del poeta colombià Eduardo Carranza, constitueix lo que vale la pena de la vida.

Manuel Guzmán Hennessey és enginyer químic, investigador i consultor especialitzat en aplicacions de la Teoria del Caos. Actualment dirigeix a Bogotà el Centro de Pensamiento y Aplicaciones de la Teoría del Caos. Ha escrit assajos i articles per a mitjans científics i culturals a Argentina i Colòmbia. És columnista d’opinió dels dos diaris més importants de Colòmbia: El Tiempo i El Colombiano.

Este texto ha sido publicado en castellano en la revista electrónica Tendencias 21Revista electrónica de ciencia, tecnología, sociedad y cultura (www.tendencias21.net)