Vinarós, Espanya.

Aquest projecte entén l’arquitectura com un element que estableix una dinàmica de comunicació amb l’usuari a partir de la seva estructura. La morfologia del propi parc ens informa del dia de la setmana que és, de si és festiu o no, del més de l’any en què ens trobem … de manera que també evoluciona segons el nombre d’usuaris que el visiten.

El projecte del parc central de Vinarós explora la capacitat comunicativa d’una arquitectura que es projecta en un context espacial inexistent enfront de la impossibilitat d’interaccionar amb una ciutat no definida. El projecte opera com una màquina parlant que emet senyals i informació generant un escenari de dades que l’usuari aprehèn, realitzant una simultània acció de transcripció i de relectura.
El projecte es manifesta com una estructura inquieta la forma de la qual s’altera en moments indicats. Un artefacte que interacciona amb una ciutat per venir convertint-se, pels ciutadans, en un lloc d’informació i de trobada. Una peça que canvia de forma reaccionant amb la ciutat.

El parc és un sistema de plataformes interactives que poden canviar la seva identitat mitjançant l’articulació de la seva forma en resposta a les activitats de la ciutat. És la convivència, mitjançant un eix en diagonal, de dues bandes d’activitats sobre un plànol envoltat per una futura edificació de volumetria notable i sense pendents significatives.
La banda sud-oest és un espai atrapat en secció per dos plànols: per sota, la topografia facetada del sòl, coberta amb un tapís de vegetació; i per sobre, les copes de sis espècies d’arbres autòctons, cadascun amb el seu propi espectre cromàtic i plantats en una disposició de franges paral·leles que, combinades amb el tapís de vegetació, amb les construccions aèries de tanques, amb el tipus de gespa … fan dels seus colors i del seu canvi de formes per l’espessor de les seves copes, per la densitat de matolls, per l’alçada de l’herba … un indicador multiforme dels canvis estacionals al pas del temps. La imatge del parc no es repeteix.

La banda nord-est és el contrari, una cadena d’habitacions on cada feixa exigeix independència i aïllament respecte l’altre. Aquest aïllament s’assoleix mitjançant construccions aèries de tanques col·locades entre elles, interposades com cortines. Una zona on la interacció és privada.
I l’eix … L’Eix/Riu, d’una amplada creixent, un espai de metamorfosi, es fa més o menys permeable al trànsit inundant-se total o parcialment
Amb aquestes inundacions controlades, el grau de permeabilitat del parc és diferent segons el dia de la setmana o dels esdeveniments de l’any. El grau d’accessibilitat pot arribar fins al punt que el parc es parteixi en dos quan l’eix s’inundi per complet. Amb l’eix es controla el grau de moviment en el parc, el desplaçament d’una plataforma a una altra i la manera de travessar el parc en diferents sentits segons les estacions, les fraccions del dia, les festes, el nivell d’ocupació de visitants, els esdeveniments,….
Les catenàries de llums, el sistema de balises, i la il·luminació particular de les habitacions estableixen una coreografia de llums i de colors que dialoguen amb els usuaris del parc.

Descriure el parc més enllà d’un instant suposarà una narració superposada de diferents imatges en el temps construïdes amb diferents recorreguts i múltiples contorns. Un espai sense forma perquè n’ atrapa moltes al llarg de les estacions i dels costums propis de la ciutat.