Lake District Park, England. Col.laboren: Catherine Cotting, Nicholas Feuz, Claus Gunti.

Una de les característiques fonamentals de tot procés vital és que té un inici i un final o millor dit, una transformació radical. El projecte per a la Grizedale Fundation de Jean Gilles Decosterd es basa en el respecte del procés de degradació de l’edifici mantenint-lo en contacte amb els elements de l’entorn que el van modificant en el temps.

Allò que hi ha de in vivo en l’arquitectura es materialitza en la unió de tres dimensions temporals, tres despeses concomitants que donen realitat a l’arquitectura: un camp social, un camp territorial i un camp material. Aquestes tres dimensions tenen la seva pròpia temporalitat, cadascuna d’elles ha de ser iniciada, i després mantinguda fins a la seva mort i posterior desaparició: l’entropia amenaça a les societats, als paisatges i als objectes de l’arquitectura. Aquest estat de fet és particularment manifest a Lake District, és tant l’origen com l’argument del projecte que desenvolupem en col·laboració amb la Fundació Grizdale: com inscriure l’art en el cor d’una dinàmica social, com respondre a l’evolució històrica d’un paisatge i com rehabilitar edificis al final de la seva vida. El projecte d’arquitectura vol sintetitzar aquestes tres qüestions en la unitat d’una formulació.

L’activitat humana, per una aportació energètica sempre renovada, respon en la mesura dels seus mitjans, a la segona llei de la termodinàmica: la irreversibilitat del temps.

John Ruskin a “Las set làmpades de l’arquitectura” defineix l’arquitectura com un ésser humà al que hem de recolzar, restaurant el menys possible i al que hem de deixar morir. Aquesta postura de Ruskin sobre l’arquitectura, a priori, fa impossible la renovació. Ell dóna a aquest fet un estatus orgànic que relaciona amb el cos humà que està en constant interacció amb el seu entorn i subjecte també a l’envelliment. Cada estructura, construïda o no per l’home, es troba intrínsecament sotmesa a un procés dinàmic pel seu contacte amb els elements naturals. La matèria està influenciada pels canvis de temperatura, està subjecta a la gravetat i reacciona a la humitat, a la llum del sol i a la composició de l’aire. Mitjançant la seva adaptació a l’entorn, l’arquitectura esdevé part d’un sistema global. D’acord amb Ruskin, la restauració ha de ser mínima consistint tan sols, en acompanyar l’edifici en el seu declivi. Per acceptar aquest punt de vista tan especial hem d’integrar la idea d’entropia que recorda la postura de Robert Smithson i la del Landart dels anys 70.

Com a resultat, el que proposem és una consolidació física de l’edifici existent, una rehabilitació pragmàtica i material que faci ús de simples tècniques acord amb les tècniques utilitzades per a la seva construcció. La part habitable i confortable tindrà la seva secció, així com l’energia de suport necessària per a la vida humana en un edifici annex, un afegit vertical que prendrà l’aspecte d’un molí, d’un far o d’un graner amb una triple funció de senyal en el paisatge, de magatzem i de productor d’energia. Aquest edifici no serà una casa sinó un element tècnic la construcció del qual pot ser autoritzat en una àrea protegida. Està concebut amb una perspectiva d’autosubsistència i amb el menor impacte en el lloc, ecològicament apropiat. (…) Serà construït amb les matèries primeres disponibles a la zona. Serà un híbrid entre high tech/low tech que no imposarà la seva tècnica sinó que simplement farà ús de la seva utilitat i de les actuals possibilitats constructives.