Amb aquest projecte Acconci planteja, de manera directa, la idea d’estructura dinámica adaptativa no tan sols a l’entorn sinó tambéa les nostres necessitats com a individus. Si bé la resolució formal final és totalment mecànica, el plantejament original és purament biòtic.

“La infraestructura d’aquest microentorn està cargolada als teus ossos com si fos una pròtesi d’esquelet. Viu sobre la teva esquena, sobre les teves extremitats, sobre el teu cap; es mou quan tu et mous gairebé no ho notes quan estàs capficat en els teus assumptes. Quan sents alguna necessitat el mecanisme s’activa: els tubs llisquen, pivoten, s’estenen cap a fora; et converteixes en la teva propia cadira, el teu propi llit, el teu propi vehicle. Una microclosca es desplega damunt del teu cap: el teu cap es converteix en el teu despatx. Una microclosca es desplega sobre el teu cos: el teu cos es converteix en casa teva. Els visitants entren a casa teva com si es posessin sota les teves robes. La teva casa s’enganxa a un edifici: posseeixes el teu propi apartament, trasllades el teu apartament d’un edifici a un altre. La teva casa s’enganxa a un avió, a un tren, a un vaixell, a un cotxe: viatges gratuïtament. (Encara no tens aquesta eina a les teves mans, només tens el teu cos; ara per ara només està plasmada en una fulla de paper mirant-te a la cara com si es tractés d’un desafiament; arrossegues la fulla, la pots llegir des de qualsevol punt.)”